“Lo que el corazón quiere sentir, la mente se lo acaba mostrando”.

L'article ens diu que allò que sentim, el nostre estat d'ànim, la nostra autoestima pot afectar-nos de manera negativa físicament. Mai m'havia plantejat que una persona trista o malhumorada pot patir mals fisiològics, si que es cert que aquelles persones que sempre estan enfadades, tristes...semblen molt més grans o estan demacrades.

Desprès de llegir l'article, m'ha vingut al cap una sèrie de nens i nenes que han passat , durant els meus breus anys de docència, per la meva classe.Infants amb realitats familiars i/o socials molt complicades, dures.

A l'escola on treballo actualment venen uns nens i nenes que provenen d'una residència on si estan perquè els seus pares els tenen abandonats o perquè l'assistent socials els hi ha pres als pares, infants de famílies desestructurades que tenen problemes de sociabilitat, d'autoestima, falta d'estima per part de la seva família. Aquests nens i nenes (no se'n salva cap ni un) tenen problemes de conducta a la classe, fracàs escolar, manca d'hàbits, exerceixen molts d'ells un lideratge negatiu dins el grup classe, d'altres estan aïllats del grup i nomes s'apropen per pegar o molestar als companys.

Tornant a l'article i amb l'exemple dels infants de la residència, ara veig molt clara la frase “lo que el corazón quiere sentir, la mente se lo acaba mostrando”. Molts d'aquest infants, sobretot els més grans, tenen una mena d'odi dins que els treuen a mode de distracció, destrucció a la classe. Els petits però treuen allò que tenen dins a mode de força, peguen, molesten als companys...tots amb un tret comú la inconformitat davant l'autoritat.